Què és el Comunisme Llibertari?

El Comunisme Llibertari (encara que també se l’anomena anarcocomunisme) és una branca dins de l’anarquisme que promou l’associació voluntària sense Estat, i igualitària a través de la propietat comunitària dels mitjans de producció i serveis. Aquests serien distribuïts a cada persona per mitjà d’una economia gestionada per la comunitat.

L’anarcocomunisme emfatitza l’experiència col·lectiva per la importància que té en la recerca de la llibertat individual. L’anarcocomunisme, en contrast amb la base filosòfica anarquista basada en l’individu, amplifica el sentit de l’experiència col·lectivista per sobre de la individualista.
Per arribar al comunisme llibertari es necessita destruir l’estat, i els seus derivats, les classes socials, i la burgesia. També l’eliminació dels diners i del treball assalariat. Tot això farà que l’individu estigui en llibertat, complint sempre això “La meva llibertat acaba on comença la teva”.
Els més coneguts anarcocomunistes són Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Nestor Makhno, ja que ells van ser els creadors de la teoria anarquista-comunista; aquests anarquistes són de finals del XIX i començaments del XX.

El comunisme llibertari NO ÉS MARXISME, el marxisme pretén arribar al comunisme mitjançant una “dictadura del proletariat” que l’anomenen etapa socialista en la qual tots els mitjans de producció i serveis estan en mans de l’estat, que al final és una dictadura fèrria, o almenys la història ens ho demostra (la desapareguda URSS), que no havia llibertat individual. La segona etapa marxista és ja el comunisme, en la qual se suprimirien les classes, la propietat privada i l’estat, però es necessita que sigui mundial; Marx deia que aquesta etapa és anarquisme, però els marxistes sempre han atacat els anarquistes per què aquests suprimeixen l’etapa socialista.

Una altra gran diferència és que al moviment llibertari li cal una REVOLUCIÓ SOCIAL, que com a requisit principal és la conscienciació del poble. Els marxistes fan dir revolució social a una revolució que no implica més que un canvi polític el que s’hauria de dir, i els anarquistes li diem “revolució política”, on ella mateixa porta al poder a una classe que imposa els seus interessos i en la qual no hi ha llibertat i com sabem per experiència històrica de temps passats i en els temps actuals, com succeeix a Cuba, Corea del Nord … Etc., el poder corromp i demostra el caràcter totalitari de l’Estat, el qual amb la seva existència només aconsegueix que s’estableixin noves classes. En resum que NOMÉS CANVIES DE COLLAR perquè seguiràs tenint amo tant si es diu estat popular, estat capitalista o comunista.

Aquí podreu trobar diversos llibres que parlin i expliquen molt millor que és el Comunisme Llibertari:
Llibres Comunistes llibertaris
Aquí hi ha molts més:

Llibres Comunistes llibertaris


 

Anuncios

Nacionalisme

Es pot dir sense embuts que la visió anarquista del nacionalisme -concepte polític per res unidimensional, ni per la seva pròpia amplitud i ambigüitat, ni pels nombrosos rebutjos que rep- és negativa, moltes vegades, per uns nítids principis ideològics que pretenen superar la parcel·lació patriòtica, ètnica o identitataria, i establir estrets llaços de col·laboració entre els pobles per tal d’expandir la llibertat i la cultura, convé analitzar amb detall un fenomen complex, embolicat amb el temps, que és utilitzat per totes les opcions polítiques estatalistes i jerarquitzats. Convé deixar clar, a priori, l’associació política que comporta el nacionalisme polític a l’anomenat “dret d’autodeterminació”, que aspira inevitablement a la creació d’un Estat per administrar els seus interessos, de manera que les idees llibertàries es mostren, òbviament, oposades a semblant objectiu.
Sigue leyendo

L’origen del patriarcat, la dominació en societats sense estat i la fal·làcia de la igualtat.

És innegable; que no vol dir acceptable, el camí caminat pel que fa als coneixements i sabers adquirits en relació a les dones en el passat. Però la gran majoria d’aquestes investigacions és retroalimenten de pressupostos clarament patriarcals. Molt s’ha criticat (i amb raó) la societat patriarcal, el poder masculí i el paper de la dona (i el conjunt dels transgèneres). És aquest paper, el que ha estat qüestionat moltes vegades, la majoria sense arguments, i que culpabilitza i fa responsable a la dona de la mateixa opressió patida. L’existència d’un mutu acord entre homes i dones, una espècie de “comunió” en què les dones van contribuir a establir i sustentar, implicant-se en la seva pròpia opressió. Aquesta situació de complicitat, en l’imaginari col·lectiu es duria a terme en condicions en què les dones eren lliures de coerció i sense patir cap tipus de violència, repressió ni tan sols alineació. Totes aquestes afirmacions situen a la dona com sostenidora i transmissora de la institució del Patriarcat. Sigue leyendo

Deixant-nos portar

La condició humana segueix lliscant pel desguàs, sense pressa però amb un constant flux que es va amuntegant en una profunda claveguera que sembla no tenir fi.

És difícil resistir-se a aquest descens. És tan suau i tan confortable que fa dubtar del seu veritable destí. És un viatge edulcorat i tan ben programat que de vegades em pregunto com és possible que moltes persones s’intentin aferrar a les parets del embornal tractant d’escapar, tractant de portar una altra dinàmica de vida molt més difícil, molt més conscient.

Ens agrada lliscar, les recompenses són tan immediates que és complicat resistir. Tenim pastilles de la felicitat de tots els colors (literals i metafòriques) i amb les més diverses formes i embolcalls que ens faciliten un descens gairebé sense rascades ni contratemps.

A primera vista, sembla un viatge barat, el descens gairebé costa el que ens pugui quedar de dignitat, el que encara conservem de condició humana.

A canvi de desconnectar de la resta del món i de nosaltres mateixos podem gaudir de l’experiència. Al nostre abast, milers de productes innecessaris però tremendament atractius, centenars de relacions insubstancials que no tenen emotivitat però amb un gran potencial per aconseguir passar l’estona sense necessitat de posar en risc ni una mica de la nostra energia sentimental ni la nostra intimitat emocional. Quantitat d’oportunitats per viure dotzenes de vides sense moure’ns de la nostra cadira convertint l’experiència virtual a la veritable realitat, relegant així al món del somni que cada dia esdevé al nostre voltant, com si tan sols fos un espectacle del que som mers espectadors .

Ens agrada lliscar, és comprensible, és tan senzill que ho preferim. El preferim perquè el contrari costa, cansa, fa mal, et converteix en un estrany per a la resta, et fa dubtar a vegades de tu mateix i de la necessitat d’aferrar-se per no caure. Aquests dubtes ens fan cometre errors, donar ensopegades, sentir la temptació d’abandonar i ser un més dins d’una massa que llisca.

No vull perdre el fil, abans parlava del baix preu a pagar. Estava convençut que estava fent servir la ironia ja que el preu esmentat és altíssim, inassumible diria jo. No obstant això, cada vegada em sorprèn més i més la facilitat que tenim per romandre aliens. Em sorprèn perquè romandre aliens significa convertir-nos en còmplices de les majors atrocitats que mai poguéssim imaginar, significa consentir i amb això donar ales a la nostra pròpia autodestrucció.

Cada vegada que llisquem desguàs avall donem la raó als que justifiquen l’ordre establert que sotmet, degrada i mata milions d’éssers humans, als que consideren que qualsevol cosa està justificada en nom del que anomenen progrés i que no és altra cosa que una fugida cap endavant dels que acaparen la riquesa material sabent que això ens encamina a la destrucció de la vida (almenys de la humana).

Aferrar-se a les parets del embornal és un acte de valentia, hem de ser valents. A partir d’aquí, és quan podem i necessitem plantejar-nos com començar a ascendir per aquestes parets per sortir del forat i començar a entreveure aquest altre món que tant anhelem. Iniciar aquest ascens contra corrent és el veritable acte revolucionari que està a les nostres mans. Si de veritat creiem en la possibilitat de veure aquest (un altre) món i de participar en la seva creació, és obligatori iniciar aquest terrible ascens per les parets del desguàs, per molt que ens esquitxi (que ho farà) la massa que seguirà lliscant sense remei .

 

 

Extret de: QUEBRANTANDO EL SILENCIO