Resum entrevista a Rafael Cid de Radio Klara, sobre la criminalització al Moviment Llibertari.

Resum entrevista a Rafael Cid de Radio Klara, sobra la criminilització al Moviment LLibertari.

“La resistència és fonamental en la vida democràtica”
(Tzvetan Todorov)

En les últimes quaranta-vuit hores les autoritats han executat dos operatius policials de gran impacte mediàtic. L’Operació Neptú, per detenir els responsables de la mort de l’aficionat del Deportivo, i l’Operació Pandora, encaminada a desarticular el “terrorisme anarquista”. Un breu anàlisi dels dos “cops”, realitzats quan encara estava fresca la tinta del pacte social entre el govern, patronal i CCOO-UGT, mostra aspectes que desdiuen de l’Estat de Dret i ens acosten a la crua realitat d’un Estat Policial. Vegem.

1. La sincronització de les dues operacions, amb l’extraordinària mobilització d’efectius humans i recursos que això representa, permet sospitar que el pla del ministre que va concedir la medalla policial a la Mare de Déu de l’Amor va ser dissenyat per justificar la “llei mordassa” abans de ser definitivament validada pel Senat, i de pas escarmentar a aquest 82% dels espanyols que segons una enquesta de Metroscopia rebutja la contrareforma.

2. Les dues intervencions van tenir un tractament mediàtic de diferent raser. Hi va haver un malbaratament d’imatges per mostrar a l’opinió pública la detenció dels membres del moviment llibertari, i un deliberat solapament visual en el cas dels ultres del Frente Atlético presumptament implicats amb l’homicidi del seguidor corunyès.

3. La cobertura informativa, a més, va ser inversament proporcional a la gravetat dels fets que s’imputen. En l’assumpte del “terrorisme anarquista”, els càrrecs no inclouen atemptats contra persones. Per contra, en l’atestat sobre els grups neonazis s’indaga la mort violenta d’una persona. Amb l’agreujant que en relació amb aquest crim han estat detinguts un membre de la Guàrdia Civil i un integrant de la Unitat Militar d’Emergències (UME).

4. Interior i l’Audiència Nacional van instar aquesta última acció (autoritzada per Javier Gómez Bermúdez, tres vegades condecorat per la Policia, el jutge que va revelar les dades confidencials de l’11-M utilitzats per la seva dona en el llibre: La solitud del jutjador) amb alarma social en oferir talls de vídeo dels antiavalots entrant a les cases okupes i ateneus pel mètode de la puntada a la porta. No obstant això, malgrat la seva major transcendència delictiva, no consta testimonis sobre irrupcions semblants en els habitatges o casernes on es refugiaven els components de la trama d’extrema dreta d’inspiració paramilitar.

5. La detenció d’activistes llibertaris va provocar mobilitzacions de solidaritat en sectors de la població que es van manifestar pels carrers de Madrid i Barcelona poques hores després de conèixer-se els assalts policials. El que demostra, d’una banda, l’arrelament social dels detinguts i, de l’altra, que la “llei mordassa” encobreix una “llei antianarquista” d’ampli espectre. Segurament davant l’evidència que són especialment aquests col·lectius antiautoritaris els que no es resignen a canalitzar la resistència exclusivament en el marc electoral. Com acaba de demostrar la recent tornada als carrers del moviment 22M.

6. Fins al moment d’escriure aquestes línies no es té notícia que cap partit d’esquerra amb representació al Congrés, dels que van evidenciar el seu rebuig a la “llei mordassa” posant en els seus escons amb mocadors tapant-se la boca, hagi fet públic el seu rebuig per l’acció repressiva d’Interior i l’Audiència Nacional contra col·lectius de la societat civil autogestionaris i centres socials que segueixen l’exemple de dinamització ciutadana de Can Vies.

La criminalització de la resistència i de la protesta social és un signe més de la violència estatal, que sumat a les institucions inocuas per la crisi i les reformes de austeritat imposades pels governs d’esquerra i dreta, remet a un final de cicle d’un sistema -règim a deriva autocràtica, com indiquen sumarialmente les pròpies enquestes oficials. Espanya és el país de la Unió Europea amb més presos i policies per habitant i alhora és on es registra menor taxa de delinqüència. Per a un Estat terminal, “fabricar” terroristes als quals aplicar el codi penal de l’enemic, per a consum del traumatitzat electorat, comporta un problema de supervivència i demostra el seu negacionisme democràtic.


(Àudio) Entrevista sencera a ràdio Klara:

La violència és com la pluja, no es pot estar a favor ni en contra, simplement tard o d’hora arribarà.

Nosaltres, per principis, estem en contra de la violència, i per aquest motiu volem que la lluita social, mentre n’hi hagi, s’humanitzi el màxim possible. Però de cap manera això significa que la lluita hagi de ser menys enèrgica i menys radical, és més, creiem que les mitjanes mesures tendeixen a perllongar indefinidament la lluita, a fer-se estèril i a produir, en fi, una quantitat encara més gran d’aquesta violència que es vol evitar. Tampoc vol dir que nosaltres limitem el dret de defensa a la resistència contra l’agressió material i imminent.

Per a nosaltres l’oprimit es troba sempre en un estat de legítima defensa i té sempre ple dret a rebel·lar-se sense haver d’esperar que se li afuselli, i sabem molt bé que molt sovint l’atac és el millor mètode de defensa. I aquí entren en qüestió els sentiments, i per a mi els sentiments compten més que qualsevol raonament.
Malatesta, 28 octubre 1923

Socialisme autoritari (amb Estat) i Socialisme llibertari (sense Estat): En què coincideixen i en què difereixen.

Probablement, cap moviment d’agitació ha aconseguit mai tal nombre d’adherents o ha gaudit d’una àrea d’influència tan àmplia com el socialisme modern, sent al mateix temps tan poc i tan mal entès, no només pels hostils i els indiferents, sinó també pels simpatitzants i fins i tot per la gran majoria dels seus adherents. Aquesta situació, tan desafortunada com perillosa, és en part deguda al fet que les relacions humanes que aquest moviment – si alguna cosa tan caòtica pot ser anomenat moviment – cerca transformar, no les persones d’una sola classe o classes especials, sinó literalment les de tota la humanitat; en part també al fet que aquestes relacions són d’una naturalesa infinitament més variada i complexa que aquelles amb les que s’ha ocupat qualsevol altre moviment de reforma política; i també en part al fet que les grans forces formadores de la societat, els canals d’informació i d’educació, estan gairebé exclusivament sota el control d’aquells on els interessos pecuniaris immediats estan en antagonisme amb la més bàsica reclamació del socialisme: que el treballador ha de convertir-se en amo del seu propi treball. Sigue leyendo