“Un poble fort no necessita líders” Emiliano Zapata.

Aportacions per a la discussió sobre el “Poder Popular”, que ens poden servir per entendre millor les iniciatives com: Procés Embat a Catalunya i “Construyendo Pueblo Fuerte” a Madrid.

L’article discuteix el poder popular a partir de l’estratègia de transformació proposada per l’anarquisme especifista, donant espai a la qüestió del debat sobre política, als orígens de la utilització d’aquest terme, al concepte de poder i del mateix poder popular. Al final, hi ha una proposta de debat.

“En conclusió, reprenguem la frase del revolucionari Emiliano Zapata, usat com a epígraf d’aquest text, quan emfatitza que” un poble fort no necessita líders.” En això estem totalment d’acord. Per a un projecte de poder popular, en els termes que intentem presentar en aquest article, diguem com se li vulgui dir, és imprescindible la creació d’un poble fort. Només així el poble podrà protagonitzar la desitjada transformació social.” Sigue leyendo

De l’anarcosindicalisme a l’autogestió: propostes davant la crisi en clau revolucionària.

Lluís Rodríguez, Endika Alabort, Luis Buendía i Salvador Comendador *.

La situació és crítica. A tot arreu s’està traspassant una vegada més l’elevat cost de la crisi capitalista als treballadors, eliminant de cop les seves conquestes històriques o introduint reformes que afecten les seves condicions de vida immediates i de futur, i l’atur torna a assolir magnituds que són un clar revés per a la classe treballadora. Alhora, les organitzacions que teòricament defensen els interessos dels treballadors no tenen representativitat ni influència, i els grans sindicats han fet de la capitulació permanent la seva raó de ser després d’anys de signatures que han fet de la regressió social la tendència institucionalitzada de les condicions de vida de la majoria de la població. Esdevé urgent, per tant, traçar propostes en dos fronts simultàniament, treballant en l’elaboració d’iniciatives que serveixin el mateix per defensar-se de l’ofensiva orquestrada pel capital per restaurar la seva rendibilitat perduda, com per enfortir les organitzacions de les quals, de forma autònoma, s’han dotat els treballadors per defensar els seus interessos. Tot això sense perdre la perspectiva, sense oblidar-se que l’única sortida de la crisi que genuïnament pot reivindicar-se com favorable per als treballadors és una transformació social profunda, és a dir, una sortida que deixi enrere alhora les crisis i el capitalisme que les engendra.

Donada la limitació d’espai, a diferència del que hem fet en altres treballs [1], anem a desenvolupar en aquest article un esquema conceptual que uneixi teoria i acció, inserint alhora un resum de les propostes que, amb la vista posada en els objectius esmentats, estan sent treballades a l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA). Sigue leyendo

L’anarquisme vinent.

Per moltíssims, el món actual és poc atractiu, i per molts altres s’està fent inhabitable. Una condició difusa que de per si hauria de ser suficient per empènyer a les masses humanes insatisfetes cap a una alternativa d’alliberament social. El fracàs històric del bolxevisme, entre altres coses, hauria d’haver afavorit, en teoria, les adhesions als moviments anàrquics, que haurien d’estar al màxim d’adeptes i simpatitzants atrets irresistiblement. En comptes d’això, assistim a un empobriment de la presència militant, mentre que es registren adhesions, en alguns casos consistents, cap a comportaments pràctics i experiències reconduïbles al sentit i a la qualitat de les propostes anarquistes (decisions col·lectives a través de formes de democràcia directa, rebuig de les jerarquies, tensions igualitàries, cooperació i solidaritat compartides de forma mútua, etc.) sovint sense reconèixer-se i definir-se com a tals i ben lluny de ser militància en el sentit clàssic. Sigue leyendo