“La voluntad del pueblo”

Som crítics amb tota visió teleològica, i fins i tot suposant que la història tingui algun sentit, tal com es manifesta en el prefaci del llibre: “La voluntad del pueblo”, les persones que componen els moviments socials poden canviar aquesta orientació gràcies a les idees i a la consegüent acció transformadora.

La intenció de l’autor, Eduardo Colombo, amb els articles que componen l’obra és “oposar la força de les idees, heterodoxes, revolucionàries, al conformisme imperant”. La gran pregunta és si algun dia s’arribarà a construir aquesta fraternitat universal desitjada, un món llibertari organitzat a la igualtat sociopolítica de les persones, però garantint la pluralitat i la distinció dels individus. Malauradament, el “sentit de la història” sembla abundar en el present en la misèria i en l’opressió, a causa de la institucionalització autoritària, la globalització capitalista i la divisió de classes. Tot això assegurat en l’obediència i el conformisme de la població.

Colombo ens diu que les revolucions són aquests moments forts de la història, en els quals és canvia l’ordre social i l’acció humana fins als límits del possible. Malauradament, aquestes mateixes etapes revolucionàries conclouen amb una determinada forma històrica que acaba reprimint els moviments alternatius i els relega a la marginalitat. La Revolució Francesa, després de la Restauració, de les insurreccions populars dels anys 30 del segle XIX i de la Comuna de París de 1873 va acabar sent domesticada a la fi d’aquest mateix segle amb el triomf de la burgesia liberal i dels règims constitucionals. La fi de l’Antic Règim va suposar el que Colombo denomina un nou bloc imaginari, organitzat al voltant dels següents principis generals: la divisió entre l’Estat i la societat civil, la igualtat formada davant la llei, la democràcia representativa o parlamentària i “el sagrat “de la propietat privada. En una altra obra de Colombo, “El espacio politico de la anarquia”, aprofundeix en els diferents paradigmes, o els diversos blocs imaginaris, que s’han produït al llarg de la història.

La nova organització política que es consolida al segle XIX, ho fa sobre les bases del capitalisme de la Revolució Industrial, exercint una tremenda repressió sobre els moviments obrers i la seva lluita de classes, i acabant per legislar per produir la “integració imaginària del proletariat” en les noves institucions. Però aquest nou bloc imaginari no va aconseguir acabar amb els desitjos sociopolítics de la gent: igualtat de fet (no només de dret), democràcia directa, delegació amb mandat controlable i revocable. Colombo fa un repàs de l’aixafament de les insurreccions obreres ja al segle XX, moltes d’elles produïdes en un context suposadament revolucionari i suposadament socialista. El resultat va ser la convulsió del món, guerres i massacres, i la instauració de dictadures i sistemes totalitaris. En acabar els règims totalitaris, es va anant consolidant una reformulació de l’imaginari sociopolític que Colombo denomina “bloc de la democràcia neoliberal” i que defineix com la imposició del “límit infranquejable” dels valors de la modernitat.

En parlar de bloc imaginari, s’al·ludeix al funcionament de la societat sobre la base d’una sèrie de conceptes i valors organitzats com un “camp de forces”, atraient i orientant els diferents continguts de tot un univers de representacions (expressat en institucions, ideologies, mites, formes socials …), que en consolidar-se limiten el pensament i l’acció. Aquest camp de forces constitueix un sistema de representacions simbòliques-imaginàries, encara que Colombo aclareix que l’imaginari social pretén ser una imaginació creadora que forma part de la realitat que vivim, i no cap fantasia o il·lusió. Arribem al que es va denominar: La fi de la història, segons el qual la revolució liberal mundial ha conduït a la humanitat al seu màxim desenvolupament, no hi ha possibilitat de pensar un món diferent ni millor. Encara que aquesta idea s’ha suavitzat en els últims anys, degut amb seguretat al seu deliri extremista, el credo de la classe dirigent, del tint polític que sigui, és que la democràcia liberal i l’economia de mercat són les úniques possibilitats en la societat moderna .

Després de maig del 68, les esperances revolucionàries van començar a apagar-se i el nou marc polític va tenir un terreny adobat per créixer, sembrat de l’acceptació popular i de la manca de crítica. Colombo afirma que els drets humans i individuals, posats a l’horitzó després de les dictadures militars i els règims totalitaris, van contribuir sense pretendre a la consolidació del dret jurídic i a la privatització de les relacions socials. El capitalisme, per subsistir políticament, privatitza als individus, relegant-los a una esfera de banalitat íntima. De forma concomitant, l’espai polític on podria exercir la voluntat del poble es desatén i s’estén l’apatia, la impotència i la idea que, tant el pensament, com l’acció individual no porten a cap canvi. El resultat és l’atomització i aïllament dels individus. En aquest context, la llibertat és un privilegi individual a costa de la capacitat per decidir sobre els nostres assumptes. El neoliberalisme nega que la qüestió social sigui central en l’emancipació humana i margina tota lluita per l’autonomia, hi ha una negació de tota ruptura transformadora i una constant reafirmació del present com a única possibilitat.

L’anarquisme, que neix al segle XIX en el si de la Primera Internacional, va lluitar sempre contra tota dominació i explotació, incloses les seves noves formes en la democràcia representativa. El neoliberalisme, com a nova situació, implica noves dificultats i algunes d’elles vol veure-les Colombo analitzades pels moviments llibertaris. Malgrat la seva heterodòxia i falta de sistematització, així com de l’existència en el seu si de diverses facetes i grups, l’anarquisme sempre va tenir un conjunt consistent d’idees i proposicions reconegudes per qualsevol que es consideri llibertari: llibertat edificada sobre la base de la igualtat, rebuig a dominar i ser dominat, desaparició de l’Estat i de la propietat privada, antiparlamentarisme, acció directa, lluita de classes …

El que Colombo denúncia és que en alguns mitjans llibertaris s’han anat desdibuixant aquestes premisses llibertàries, potser com a conseqüència del poderós neoliberalisme, donant lloc a un anarquisme rebaixat i aïllat de la lluita social. Aquest mateix qualificatiu de lluita implica que la tasca sobrepassa a qualsevol individu aïllat, situació a la qual ens ha conduït en gran mesura el sistema neoliberal, però en la qual potser tenim una mica de culpa. La desesperança sobre un món millor, la sensació de què la nostra incidència en el món sociopolític és nul·la, i al mateix temps aquesta intolerable manca de valors fa també que ens repleguem tantes vegades cap a una esfera privada en la qual volem veure que se salvaguarden aquests valors. Els articles d’Eduardo Colombo, que integren en “La Voluntad del pueblo”, ajuden a revitalitzar el moviment anarquista, però recuperant com valuosament intemporals les seves proposicions de sempre. És una confiança en les idees com a motor per a l’acció transformadora, alguna cosa que es pressuposa en aquest desig de franquejar els límits d’un projecte de la modernitat inacabat (o, més aviat, pervertit).
Capi Vidal

Descarregar en Pdf: http://www.4shared.com/office/RUq8Ww1N/Eduardo_Colombo_-_La_Voluntad_.html

Anuncios

Un comentario en ““La voluntad del pueblo”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s