Se’ns diu que tots, o almenys els més importants problemes de la societat, tenen remei dins del sistema, participant en les institucions, votant, formant nous partits i entrant al parlament. Es tracta de «posar les institucions al servei del poble». Això no té res de nou, és el que sempre han preconitzat des de l’esquerre els partits socialdemòcrates i els seus continuadors, els comunistes.
Més recentment hem tingut experiències de participació molt aclaridores, per exemple, la del Partit Verd Alemany, que en uns decennis s’ha convertit en un robust pilar de la reacció alemanya des de la seva xerrameca «radical» inicial. La seva estratègia de «canviar la societat» amb «una llarga marxa a través de les institucions» ha portat al fet que qui ha canviat ha estat ell mateix mentre que el poder s’ha reafirmat i enfortit amb el seu actuar egocentrista …
En realitat, no hi ha ni un sol cas en la història d’Europa, a comptar des de mitjans del segle XIX, en què la incorporació a les institucions de forces polítiques més o menys «radicals» hagi estat positiva per a les classes treballadores, en canvi sí molt negativa. El que passa periòdicament és que els partits en actiu es desgasten, s’esgoten, i és necessari per a l’statu quo renovar la seva oferta política, de manera que hi ha espai, durant un temps, per a noves formacions pletòriques d’oratòria «forta» i gestos «revolucionaris «. Un cop al govern, fan el que els poders fàctics, que són qui els promouen i mantenen, els ordenin. I això és tot.
El cas grec amb Syriza està permetent comprovar que, un cop més, es repeteix el ja tantes vegades havia passat. Inflamat de fàcil demagògia, va prometre als grecs mantenir la seva peculiar i inacceptable economia enfront de les exigències de la Troica i la UE, en mans de l’imperialisme alemany. El que està fent és servir de corretja de transmissió a les demandes d’aquells, per anar pas a pas ofega’n al poble grec, tot això amb molts gestos teatrals, menyspreus variats, frases «fortes», ocurrències melodramàtiques i altres. Syriza és simplement el «interlocutor vàlid» que necessitava Angela Merkel per manejar a Grècia.
Què vol dir això? Doncs que vivim no en una «democràcia» sinó en una dictadura. Més exactament, en una dictadura constitucional, partitocràtica i parlamentarista, en la qual el poble no té llibertats reals. Tot l’important que en ella succeeix és de naturalesa dictatorial, no democràtica. Si guanya les eleccions un partit és perquè els poders de fet així ho han decidit. Les eleccions, el parlament i les gresques entre els partits són només l’espai escènic on es representa l’habitual paròdia de participació, llibertats i democràcia.
Guanyar les eleccions, tenir majoria al Parlament i formar govern res significa perquè el poder real no hi és. Està a l’Estat, en les institucions del poder, en els alts cossos de funcionaris dels ministeris [1] (avui dia a Espanya hi ha tretze ministeris), les comunitats autònomes i els ajuntaments, en l’exèrcit, les policies, el poder judicial, els cossos de professors i catedràtics, el poder mediàtic, etc. i per descomptat està en la gran patronal. Cap dels poders veritables és elegible, ni tampoc és modificable en un sentit favorable al poble. Alhora, ells modelen, es manegen i se serveixen absolutament de tot tipus de partits polítics que s’incorporin a les institucions. Està a més el sistema legal, un descomunal embolic que protegeix i perpetua l’existent, l’alteració des del poder executiu, en cas que hi hagi voluntat de fer-ho, portaria segles.
L’experiència mostra que ningú canvia positivament les institucions mentre que les institucions canvien negativament a tots els que s’uneixen a elles.
Els partits polítics, el parlament, el govern i els ajuntaments no tenen poder real i efectiu per si mateixos. En tot i no només en l’econòmic depenen de l’ens estatal. Són les seves criatures. La seva funció veritable és traslladar al poble les necessitats del poder constituït, anul·lar la seva autonomia, destruir el seu nivell de consciència, grau de mobilització i autoorganització. Per això estan, no per resoldre cap problema del poble. Per descomptat, quan cal, es serveixen de la funció corruptora i envilidora dels diners, repartint entre la ciutadania subsidis, ajudes i altres «regals» tapats amb una vena. Això ho fan tots els règims, inclòs el franquisme, i més encara l’esquerra, sobretot en el nefast període de Zapatero.
Ara a Grècia s’ha passat de la fase demagògica a l’operativa, i Syriza ha de manifestar-se com és, una criatura del poder, un instrument de la Troika. Això és important perquè fa explotar la bombolla demagògica organitzada al voltant del nou campió institucional del radicalisme de pega. Ara s’està veient la seva veritable funció. I això està afectant el seu «partit germà» espanyol (Podemos). Per descomptat, les institucions de l’UE i l’imperialisme alemany estan fent diverses concessions a Grècia, que Syriza presenta com «èxits» quan són simplement part dels mecanismes de dominació, que sempre inclouen suborns, en la forma d’assistencialisme, subsidis, beneficència , etc. Tals no són «conquestes dels treballadors» sinó simplement mecanismes de dominació.
Grècia va ser un luxe que la UE es va poder permetre en els temps de prosperitat econòmica. Amb la gran depressió de 2008-2014 això ja no és possible, perquè aquella necessita fer-se més competitiva, de manera que aquest país ha de deixar de viure dispendiosament de les subvencions (préstecs no retornats) per passar a produir alguna cosa més que serveis turístics. Tota la UE ha de posar-se a produir, en el que és un procés de reindustrialització a escala europea, i per això el Cap, Alemanya, necessitava a Grècia una força política que conduís la transició des de la societat de consum, dels diners fàcil, pensions i subsidis per a tothom, a la societat de producció, d’acord amb el model xinès. Per aquest trànsit el primer era realitzar l’empobriment general de la població. Tot això no pot fer-la la dreta, ha de ser tasca de l’esquerra, d’una esquerra renovada, de Syriza a Grècia i Podemos a Espanya.
Els que passen a formar part de les institucions, per a «canviar-les» diuen, es fan part d’elles, part del poder, part del règim de dictadura. Són la nova reacció. Canvien aquelles només en el sentit de fer-les més fortes, més opressives, més aclaparadores. Ara la situació és cada vegada més tibant, a causa que Europa està en decadència econòmica, de manera que els que se sumen a l’aparell de dominació fent-se part d’ell s’estan desemmascarant a tota pressa, a Grècia i a Espanya. Per exemple, Ada Colau a Barcelona ha passat de «lluitar» contra els desnonaments a admetre’ls com a alcaldessa en només unes setmanes. Per això és reverenciada per entitats tan implicades en el negoci immobiliari com el Banc Sabadell …
El temps dels subsidis i el «tot gratis» està acabant a Europa. Ara el sistema d’explotació pot fer moltes menys concessions. S’ha fet rígid i irreformable, s’ha fossilitzat. Per això les forces polítiques que es llancin a «transformar» s’aniran desacreditant cada vegada més ràpidament, encara que això no és problema per als que el que realment busquen amb la seva aventura política són bons llocs de treball estatals, diners i més diners …
El camí és estar fora i en contra de les institucions, també de les municipals, per establir una neta diferenciació entre l’Estat i el poble, única manera que aquest es regeneri des de populatxo a poble, a realitat autònoma i autocreada capaç d’erigir-se en força transformadora d’un ordre corromput i putrefacte.
Així madurarà la revolució, també perquè les classes populars menysprearan les corrupteles i almoines monetàries que li arriben del poder, començant pel descomunal tinglado de l’Estat de benestar. No es fan revolucions des de les institucions, de manera que els que estan en elles són enemics contundents de qualsevol transformació total, la novíssima casta reaccionària.
A Grècia la lluita per la revolució es concreta en la denúncia de l’Estat, el capital i el govern, amb la meta de crear una societat renovada basada en el treball universal lliure, no per mantenir un sistema de subsidis que és envilidor i que a més ja no és possible. Syriza és la força principal de l’anti-revolució avui, com a representant polític de la Troika, l’imperialisme germànic i la UE. Ara la cosa va de debò. Dins del sistema, efectivament no podem, no estem en condicions de fer la revolució i ni tan sols d’aconseguir algunes reformes. Fora sí, clar que sí.
L’experiència mostra que el que veritablement obre la mà del poder per concedir reformes és la por a la revolució. Per això les forces revolucionàries, a més de la revolució, aconsegueixen reformes mentre que les reformistes no aconsegueixen res, llevat frenar la revolució. D’aquí que la difusió del projecte de revolució integral és, per si mateix, també una manera de salvaguardar els interessos immediats de les classes modestes. El fracàs pràctic dels projectes demagògics de millora social, ja en marxa, ha de validar el programa de la revolució integral.
– –
[1] Un dels suports fonamentals de Manuela Carmena a l’ajuntament de Madrid és Carmen Román, que va ser directora de la Funció Pública amb José María Aznar, el multidemonitzat per l’esquerra cap de la dreta espanyola. Els partits canvien però l’aparell funcionarial roman. Una cosa semblant passa amb el «anticapitalisme» de Podemos (encara que pel que sembla ja l’ha abandonat també), ja que aquest muntatge mediàtic-polític és ara aliat ferm del PSOE a les institucions, el cap, Pedro Sánchez, va ser convidat a la reunió del Club Bilderberg, la «crem de la crem» del capitalisme mundial, al juny de 2015. Tots ells són cada dia, a més, més monàrquics i més patriotes.
Anarkistas Kp comparteix opinió de F.R.M.
Anarkistas de Kp 