El caos o l’anarquia?

circle_of_life3

Què pretén el capitalisme mundial?

Des de fa anys s’està perfilant la fi del treball tal com l’hem conegut fins ara.

Fa uns anys, el 1995, l’economista Jeremy Rifkin en el seu llibre (La fi del treball) ja plantejava que la fi del treball era una cosa inevitable per la globalització econòmica i les noves tecnologies de la informació i la comunicació, perquè augmentarien la productivitat de forma ràpida i inexorable. A conseqüència de tot això hi hauria molt d’atur que es convertiria en una desocupació de caràcter estructural, mai conjuntural, i que la solució no podia ser la tradicional flexibilitat laboral, tan esbombada en els últims anys pels dirigents polítics i econòmics europeus. Les solucions que apuntava Rifkin parlaven d’una reducció de la jornada laboral conseqüent amb les necessitats imposades per la robotització i les TIC (Tecnologies de la informació i la comunicació), a més d’una potenciació d’una economia social o de tercer sector (diferent de l’Estat i el mercat) que generi nous llocs de treball i una nova economia; tot això hauria d’estar acompanyat de la posada en marxa d’una Renda Bàsica que garantís la vida digna de les persones que s’anaven a quedar sense feina de manera irreversible.

Tinguem clar que Rifkin no és un “rojo” anticapitalista i, que ha assessorat gairebé a tots els presidents de torn de la Unió Europea, però el que és indubtable és que en aquest treball posa en evidència tot el que ens hem trobat des que va esclatar la crisi actual.

El que sí està clar del treball de Rifkin és que posa sobre la taula una cosa importantíssima per entendre el que ens està passant. L’autor ens va desgranant el que la globalització mundial de l’economia suposa per al treball tal com l’hem conegut i percebut durant tota la nostra existència.

Hem arribat a un punt on la robòtica s’ha desenvolupat fins a l’extrem que pot substituir llocs de treball de forma massiva, si tots som conscients d’això cal preguntar-se, per què els governants als quals ha assessorat Rifkin, estan aplicant polítiques econòmiques que van, totalment, contra el benestar de la població, en comptes de regular les condicions de treball per a una transició humana a la robotització?

La resposta només pot ser una, que els polítics mundials presents i per venir estan sota la direcció de les grans corporacions industrials, econòmiques i comercials del món.

Algú pot pensar que és una resposta simplista, però la lògica i la simplicitat moltes vegades ens fa entendre la realitat de forma més directa que qualsevol altra resposta. L’argumentaré de la següent manera:

1. El primer interès de les empreses i dels especuladors de les grans corporacions és aconseguir productes que els facin guanyar diners, sense mirar l’interès real del conjunt de les persones. Es tracta d’invertir en alguna cosa per aconseguir el màxim benefici possible abans que l’invent quedi obsolet.

2. Les persones són vistes com a consumidors dels seus productes i com a potencials competidors. El seu món és el negoci i la competència.

3. Els treballadors són necessaris mentre els siguin rendibles, quan per poder competir els treballadors els resulten poc beneficiosos es desfan d’ells. El treballador, per a ells, és un paràsit que utilitza els diners de l’empresari per poder sobreviure i l’únic que fan és donar-li una remuneració perquè siguin consumidors. Es tracta que els treballadors visquin amb l’estrictament necessari perquè consumeixin, però amb l’insuficient perquè els puguin fer la competència.

4. Entenen que les matèries primeres que hi ha en el planeta són propietat de qui té diners i no del conjunt de la humanitat que vivim en ell. Per aquest motiu no paren de destruir sense mirar el mal que puguin fer a les persones.

Si tenim en compte tot això serem més capaços d’entendre el que està passant amb governs i partits polítics que es pleguen als interessos de la globalització econòmica.

Aquests polítics que defensen les actuals polítiques de contenció de les despeses en assumptes beneficiosos per a la població, mentre no tenen cap contenció a l’hora d’afavorir la llibertat de mercat per a les grans corporacions multinacionals, amb tractats comercials portats en secret com el TTIP (Tractat Transatlàntic per al Comerç i la Inversió, entre els EUA i UE) que permetrà a aquestes corporacions controlar i dirigir els assumptes econòmics i polítics dels països afectats pel tractat, quan hi hagi alguna llei que els pugui suposar algun tipus de restricció en els seus objectius de benefici. Serà així com faran que qualsevol tipus de benefici que els ciutadans puguin obtenir per les seves lluites i conquestes, quedi reduït al no-res pel simple fet de causar un possible dany als beneficis d’aquestes empreses.

La resposta és la submissió?.

Les grans corporacions, tal com ja anunciava Rifkin en el seu treball, estan substituint grans masses de treballadors per robots que fan la feina d’aquests en les seves empreses.

Els treballadors queden a l’atur i, en estar aturats, deixen de ser contribuents a les arques de la Seguretat Social i de les futures pensions. Els governs deixen de recaptar per poder mantenir els serveis de sanitat que fins a aquesta data estaven assegurats per les contribucions que tots realitzàvem. Els portaveus de la globalització econòmica i el neoliberalisme, Fons Monetari Internacional i Banc Mundial, comencen a imposar als països que restringeixin les seves despeses o, si les volen continuar tenint, augmentin els impostos indirectes (IVA) i baixin els directes perquè aquests siguin pagats per tota la població sense mirar el nivell d’ingressos que puguin tenir. És d’aquesta manera com un treballador en atur comença a pagar el mateix que el major accionista de qualsevol de les corporacions multinacionals que estan destruint llocs de treball per la substitució de les persones per robots en el seu procés productiu.

Els governs de tots els països accepten aquestes condicions per estar endeutats i ser víctimes de l’especulació dels mercats financers que fan caure la confiança dels mercats en la solvència dels seus recursos. En acceptar aquestes condicions estan portant a la població dels seus països a l’esclavitud imposada pels mercats financers que consta de tenir unes poblacions amb baixos salaris i gran quantitat d’aturats que els permetin fer la transició de les velles formes de treball, amb persones, a les noves amb robots, sense que per a ells tinguin despeses addicionals per la inversió que fan en les màquines que substitueixin a les persones.

Els governs baixen les cotitzacions socials de les empreses per contractar treballadors amb el que estan portant a la fallida total al sistema, ja que si els treballadors no cotitzen perquè no treballen i als empresaris se’ls redueixen les cotitzacions que han d’aportar, l’entrada de diners és cada vegada menor i no es pot garantir la seva supervivència. L’excusa és que així afavoreixen l’ocupació, però amb les noves polítiques salarials i de contractació no asseguren llocs de treball de qualitat, estan mal pagats i el que s’aconsegueix recaptar amb les aportacions d’aquests nous contractes és infinitament menor, de manera que el sistema no queda garantit en absolut.

És així com els Bancs Centrals, nacionals o supranacionals, comencen a recomanar als treballadors que inverteixin els seus diners en plans de pensions que els garanteixin uns diners en la data de la seva jubilació que els està sent retardada per llei.

La pretensió final de tot això no és garantir les pensions, és engrossir els fons bancaris per així garantir una solvència que els bancs han perdut pel seu afany especulatiu i el seu repartiment de beneficis entre els seus accionistes majoritaris. En definitiva es tracta que els treballadors, amb feina o sense, financin les necessitats monetàries dels especuladors.

Alhora, amb la situació d’atur estructural que ha estat provocat per la globalització que permet a les empreses traslladar-se d’un país a un altre quan li és més rendible enclavar-se en altres llocs, s’aconsegueix tenir un exèrcit de necessitats que seran capaços de treballar en les seves empreses per salaris irrisoris que no garanteixen les seves necessitats de supervivència. Al temps accepten contractes per hores, per minuts i per dies que no els garanteixen, en absolut, poder tenir un salari que cobreixi les seves necessitats més peremptòries.

Si coneixem tot això, com es pot permetre que el governador del Banc d’Espanya s’atreveixi a aconsellar a la població que inverteixin els seus estalvis en fons de pensions? Això només ens demostra que aquest pla està orquestrat per tots els dirigents mundials per afavorir la transició de l’actual sistema productiu, amb treballadors en actiu al nou sistema amb robots que ens substitueixin sense que això signifiqui una inversió, per part dels accionistes, dels diners que anualment guanyen d’aquestes empreses. En definitiva, que els grans capitalistes que defensen la no intervenció de l’Estat en les seves accions i actuacions, s’estan aprofitant dels Estats per canviar el sistema productiu actual sense que els costi diners i sense que signifiqui un menyscapte en els seus beneficis.

En definitiva, que estan sent subvencionats per tots perquè ens tinguin en la més absoluta esclavitud que no ens garanteix ni la supervivència, cosa que no s’ha vist en la història de la humanitat, ja que quan existia l’esclavitud, els amos dels esclaus havien d’assegurar la seva manutenció perquè altrament es quedaven sense la mà d’obra que necessitaven en les seves explotacions. Ara com que ja no som necessaris com a mà d’obra els importa un rave que morim per inanició o per falta d’assistència sanitària que ens permeti curar les nostres malalties.

És aquí on som i on els governs ja no ens serveixen perquè estan venuts, són assalariats de les grans corporacions multinacionals que asseguren la supervivència dels sistemes democràtics mentre aquests no ataquin o posin en escac els beneficis dels accionistes d’aquestes macroempreses.

Hi ha una solució reformista que no seria traumàtica per a la població i sí per a les empreses multinacionals i que seria:

1.- Fer pagar a les empreses per la Seguretat Social i les pensions dels treballadors que són substituïts a les fàbriques, comerços, agències financeres, etc. El plantejament seria que per cada robot paguin, per la Seguretat Social i les pensions, la quantitat de diners que estarien aportant tots els treballadors que són substituïts per les màquines intel·ligents. Això seria assegurar el que ara ens diuen que no és segur que puguem seguir tenint pel descens de treballadors en les empreses.

2.- Que els diners que havien de ser pagats als treballadors i aquests han de pagar com a impost de la renda de les persones físiques passés a ser un impost que paguessin, tant les persones físiques com les màquines que substitueixen les persones físiques, i això s’hauria de fer basant-se en els diners que han deixat de percebre les persones físiques que treballaven en les empreses i ser computat als aparells amb intel·ligència artificial que els han substituït.

3.- Per descomptat, alhora que es fa això, cal baixar, immediatament, les hores de treball diàries i cal rebaixar l’edat de jubilació fins als 55 anys perquè la gent jove tingui accés a la feina i que la gent gran que han estat rebutjats, pel sistema per ser vells, puguin accedir a una jubilació digna que els permeti viure sense problemes. Ni més ni menys el mateix que es va fer quan la reconversió industrial, a allò ho van anomenar prejubilacions, a això cal dir jubilació per canvi de persones per robots en els llocs de treball.

Amb tot això s’asseguraria el manteniment de tot el que està en qüestió en aquest moment.

Hi ha altres solucions que serien més traumàtiques per a tots i que possiblement són les úniques a que tenim opció, perquè els grans accionistes i les grans corporacions mundials no estan disposades a reduir uns beneficis que cada vegada creixen més i més. Una d’elles és la revolució mundial que acabi amb el sistema econòmic vigent i faci desaparèixer els privilegis monetaris, equiparant totes les persones a una situació d’igualtat en on no hi hagi ningú que es beneficiï de l’esforç i el sacrifici d’altres.

Aquesta serà l’única via que ens deixaran, com sempre ha passat en la història de la humanitat, l’única forma de fer canviar les estructures de poder i de privilegis ha estat destruir el sistema imperant i creant un altre que pugui ser millor per al conjunt de la població; en això estem implicats tots els que no formem part d’aquesta elit de privilegiats que són l’1 per 100 de la població mundial i que es mantenen gràcies al conformisme i la inoperància de l’altre 99 per 100 de la població mundial.

Hem de ser capaços d’unir-nos internacionalment per acabar amb la globalització econòmica que ens està portant a la destrucció de l’espècie i del planeta. Per la llibertat integral, per l’emancipació, per la construcció d’un món nou on les persones no siguem depredadors per a les persones ni per al planeta, on tots puguem viure en comunió amb la natura, amb els nostres iguals com a espècie i com a iguals amb les altres espècies que habitem la terra.

El caos o l’anarquia, la humanitat s’ha de decidir ja!

Manuel Vicent
Fragment d’un article publicat a “Tierra y libertatad” núm.324 (juliol 2015).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s