Si Déu existís, caldria alliberar-se d’ell

Anem a l’important. Déu, no importa quin, no existeix. Ningú ho ha vist. No hi ha fotos. No hi ha informes policials. No hi ha adreça. No està en els anuaris. No té mòbil. Ni tampoc correu electrònic. Avui, això és inconcebible!
En aquestes condicions, com pot ser que tants éssers humans creen en alguna cosa que no existeix? I això és solament la meitat d’una bona pregunta. I això a mesura que les religions (totes), aquestes repartidores de l’opi del poble, no han deixat de refermar-se lamentablement en les seves teories. Segons ells, la Terra hauria estat creada fa 4.000 anys. No obstant això, està demostrat que existeix des de fa milions d’anys. Segons ells, la Terra seria plana. Segons ells, l’ésser humà hauria estat creat del fang (els negres haurien estat una mica més de temps en el forn). Segons ells, Déu ha creat a la dona a partir d’una costella d’Adan. Molt fort! Segons ells, tindríem una ànima de la qual ningú ha trobat mai. Segons ells, Jesús hauria nascut d’una verge. Segons ells, després de la mort hi hauria en algun lloc (però no se sap on) un paradís per als gentils, un infern per als malvats i un purgatori per als alumnes mitjans. Segons ells, en el paradís correrien el vi i la mel, i els fanàtics de Déu tindrien “dret” a setanta-cinc verges. Bon dia, infern. Segons ells…
En resum, com és possible tot això?
Ha d’haver-hi una explicació…
De fet hi ha moltes.

Què és l’ésser humà?
L’ésser humà és un animal omnívor una mica diferent, no obstant això, a la resta de les bèsties del seu gènere. Pensa i, sobretot, pensa en si mateix.
Sí, per descomptat, ha tingut milions d’anys per fer-ho. Des dels nostres cosins, els grans simis, als nostres agents de borsa del moment no ha passat un dia. Aquesta és la teoria de l’evolució. Però per què l’animal humà ha evolucionat així i els altres animals ho han fet més a poc a poc o de manera diferent? No se sap!
Però tornem al nostre. Pensant i pensant, l’ésser humà comprèn el passat, el present i el futur. I es planteja cinquanta mil preguntes del tipus de qui sóc, d’on vinc o a on vaig. Sí, resumint, què és la vida?
A aquestes diferents preguntes, els filòsofs i els científics tracten de respondre des de fa molt temps. En va. Han descobert moltes coses. Però sobre el perquè de l’essencial, és a dir, de l’origen de tot i de la vida, no han donat cap resposta. No se sap. I, d’altra banda, potser no hi ha res a saber? Potser no hi ha un principi ni una fi? Potser la vida sigui fruit de l’atzar o de l’absurd?
L’ésser humà és incapaç de pensar tals coses. Es nega a creure que podria ser solament un parèntesi entra el no-res i el no-res. I per això es va inventar als déus i, poc després, a Déu.
Evidentment, per a ell hi ha un o diversos éssers superiors que tiren dels fils de tot. Es tracta de tranquil·litzar-se pensant que no existeix per atzar i que tindrà una vida després de la mort. Tret que, i no hi ha cap prova per a aquesta hipòtesi, es pugui emprar el “raonament” fins al final, aquest que ens diu que hem estat creats com a éssers superiors. Diabòlic no?

Del politeisme al monoteisme
Abans hi havia milers de déus. Un per a la pluja, un altre per al bon temps, un per tot el que semblés misteriós als éssers humans. Cada poble tenia els seus. I, globalment, això no plantejava cap problema important.
Sí, per descomptat, no era el millor dels mons. Els humans, cervell rèptil obliga, ja eren unes males bèsties i feien regularment la guerra. Per apropiar-se de territoris, per saquejar, per reduir a l’esclavitud als seus enemics… Però els vencedors rarament tractaven d’imposar els seus déus als vençuts. Com si això no fos realment important.
Amb l’aparició dels monoteismes, principalment el cristià i musulmà, les coses van canviar de dalt a baix. El monoteisme, en efecte, és la creença en un sol déu. Un déu únic. Com a conseqüència d’això, tots els que creuen en diversos déus són pagans o salvatges als quals cal fer accedir a la “civilització”. I els que creuen en un déu únic diferent, són impostors o heretges als quals cal combatre i destruir. Han nascut les guerres de religió.
El monoteisme és, per la seva essència, totalitari en l’àmbit espiritual. Però també en l’àmbit polític perquè pretén obertament regnar sobre la terra i acaparar tots els poders.
Amb l’aparició de les institucions religioses, aquest fenomen totalitari ha pres una dimensió feixista molt evident. L’Església catòlica, amb la seva organització calcada de la de l’Estat. D’aquí les Croades, la Inquisició, la guerra a ganivet contra els càtars i altres protestants. I el colonialisme en el marc de la santa aliança entre el sabre i l’hisop.
Com a burla a la Història, van anar els musulmans els qui, els primers, van establir per endavant la necessitat de separar el temporal del polític. Sens dubte no es van entendre entre ells. Però el seu pensament, alimentat dels filòsofs grecs, s’ha estès per Occident i és l’origen de la Il·lustració.

La tendència del religiós
Amb la idea de la separació de l’espiritual i el polític, el cuc estava en el fruit. El Renaixement, la Il·lustració, els enciclopedistes van obrir mil galeries en el regne de l’obscurantisme i de la reialesa. La classe burgesa, recentment apareguda, va viure molt ràpid tot el benefici que podia extreure d’aquesta evolució. No s’oposava a la religió sempre que es limités al seu paper d’opi del poble. Ni a la reialesa sempre que… Però aspirava al poder i la reialesa i l’Estat l’hi impedien. Hi havia tres cocodrils en una mateixa bassa
La pujada al poder de la burgesia, el desenvolupament econòmic que la va seguir, el consens republicà, l’emergència d’un capitalisme industrial, el naixement del socialisme i d’un moviment obrer… van contribuir a elevar el nivell cultural de les poblacions i a minar el fons de comerç obscurantista de la religió. Afegim a això els anys de lluites anticlericals en pro de la separació de l’Església i l’Estat, en pro del laïcisme, i una societat de consum conqueridora i materialista… La religió solament podria tenir futur a esquena d’això.
És necessari precisar-ho, el declivi del religiós concerneix essencialment a Europa. La resta del món, o gairebé, està lluny d’haver integrat la separació de l’espiritual i el polític, el concepte de república, de democràcia burgesa, de laïcisme, i no ha accedit a la industrialització, a una certa prosperitat econòmica, a la societat de consum, a la creació de les classes mitjanes i del moviment obrer… Això portaria a deduir, si s’exclou als Estats Units (un país endimoniadament religiós), que podria sens dubte establir-se una relació entre una cosa i una altra.
Aquesta relació, per evident que sigui, s’hi haurà de, no obstant això, analitzar-se amb prudència.

El retorn del religiós a Europa
És un fet, des de fa molt temps, que ha retornat la religiositat a Europa. L’Islam és el mascaró de proa, però també pot aplicar-se per al cristianisme i altres sectes.
Actualment, tothom està súper informat, súper connectat, la ciència demostra cada dia que… pot semblar qualsevol cosa menys paradoxal. No és gens.
El model polític, social, societari i de civilització capitalista està en via de descomposició avançada i afavoreix el retorn als “fonamentalistes”.
L’Occident europeu s’enfonsa en la crisi econòmica. Cada vegada més atur. Cada vegada més pobres. Cada vegada més explotació de més gent. Cada vegada més abundància per als amos del món. Cada vegada més avaries a l’ascensor social. Cada vegada més atemptats contra el medi ambient fins a arribar a qüestionar les condicions de vida del planeta. Tot això conjugat amb una subcultura de masses que funciona en una carrera sense fi seguint la immediatesa dels desitjos, el zàping, l’aparença, les postures, l’espectacle mercantil, la individualització de tot, l’enfonsament de la noció del col·lectiu en la vida social, el menyspreu dels pobres i els febles, la liquidació dels serveis públics, la solidaritat gestionada per la caritat, la mercantilització de les coses i de la vida, la pèrdua de credibilitat de la política i de les “elits”, la destrucció suïcida dels béns comuns de tot tipus… porta cada vegada més a la gent a la resignació i la desesperació com a conseqüència de la pèrdua de la consciència d’una absència de sentit de la seva vida i de la vida. D’aquesta manera, els humans són només estómacs amb potes. Però tenen i tindran sempre aspiracions a la llibertat, la igualtat, la fraternitat… L’espiritual és una cerca de sentit que forma part de les seves aspiracions eternes. Les religions no s’han equivocat i han aprofitat l’ocasió per encasquetar-nos la seva enganyifa. I funciona. Ho hem vist amb motiu de les grans manifestacions contra el matrimoni homosexual.
En el que concerneix el desenvolupament de l’Islam a Europa, podem ficar-ho en el mateix sac que el rancor consecutiu a la problemàtica israeliana-palestina, que demostra la hipocresia desvergonyida de les democràcies burgeses que, més enllà dels grans discursos, practiquen sense vergonya el “dos pesos, dues mesures”.
En resum, que tot això no és divertit. Però és com per dir que estem condemnats a anar a marxes forçades cap a les guerres de religió i al xoc de civilitzacions?
Ni déu, ni amo
Ho hem vist, hi ha una correlació entre la misèria, l’atur, l’analfabetisme, la falta de cultura, la humiliació, la liquidació de les conquestes socials, la pèrdua de credibilitat dels polítics, la crisi del capitalisme… i el retorn amb força de les religions.
Com a conseqüència, és clar que s’imposa un canvi radical en l’àmbit polític i social des del moment en què pot apreciar-se que la creença en déu i en les religions prospera. Però, per necessària que sigui una revolució social i política basada en la llibertat, la igualtat, el suport mutu, la cooperació, el treball (algunes hores al dia) para tots, els serveis públics gratuïts, l’expropiació pura i simple dels capitalistes… no és cert que això serveixi si es pretén un canvi radical de la societat actual, que és productivista, consumista, sensacionalista, sense dimensió ecològica ni humana. Sense cap sentit.
A més, la creença en déu, tant com en les religions que extorqueixen aquesta creença, neix de l’eternitat de l’humà i de la seva por a la mort: imaginar-nos eradicar aquesta rondalla i als seus beneficiaris neix de la il·lusió i de l’error polític. Així, mancant poder tallar les ales de l’etern religiós humà, millor tractar de domesticar-los. I per això, disposem d’una arma de gran eficàcia: el laïcisme.
El laïcisme, en efecte, preconitza la separació entre el polític i el religiós. Accepta l’expressió del religiós en l’esfera privada, però la prohibeix en l’esfera pública o la sotmet a condicions. Es mostra com l’únic mitjà de poder viure junts entre creients de tot tipus i no creients de tot tipus. En el respecte d’uns a uns altres. En la llibertat d’expressió d’uns i d’uns altres. El que significa, en el que ens afecta, perseverar en les nostres crítiques a les creences en déu, en les religions, a les esglésies, en els capellans… i l’afirmació del nostre ateisme.
El fet que déu no existeixi no vol dir que no faci falta tractar de alliberar-se d’ell!

Jean-Marc Raynaudi

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s